Neuroplasticitat cerebral: com el teu cervell continua canviant a qualsevol edat

Durant dècades, la ciència va creure que el cervell adult era una estructura fixa: neixes amb un nombre determinat de neurones, les perds amb els anys i no hi ha marxa enrere. Aquesta idea, tranquil·litzadora per la seva simplicitat, va resultar ser errònia.

Avui sabem que el cervell humà té una capacitat extraordinària de reorganitzar-se, de crear noves connexions i fins i tot de formar noves cèl·lules nervioses al llarg de tota la vida. Aquest fenomen s’anomena neuroplasticitat i és un dels descobriments més importants de la neurociència moderna. Tant se val si tens 30, 55 o 75 anys: el teu cervell encara és capaç de canviar.

La pregunta, doncs, no és si el cervell pot adaptar-se a partir d’una certa edat. Pot. La pregunta és què podem fer per activar aquesta capacitat —i què passa quan no ho fem—. Aquest article explica què és la neuroplasticitat, com funciona, per què s’alenteix amb els anys i, sobretot, quines eines existeixen avui per estimular-la.

Què és la neuroplasticitat?

La neuroplasticitat —també anomenada plasticitat neuronal o cerebral— és la capacitat del cervell de modificar la seva estructura i funcionament en resposta a l’experiència, l’aprenentatge, l’entorn o una lesió. Dit de manera senzilla: el cervell no és rígid, sinó plàstic. Cada vegada que aprens alguna cosa nova, perfecciones una habilitat o t’adaptes a una situació desconeguda, les teves xarxes neuronals es reorganitzen.

El concepte no és del tot nou. Ja l’any 1890, el psicòleg William James va suggerir que el sistema nerviós tenia una certa «plasticitat». Però no va ser fins a finals del segle XX que la investigació amb neuroimatge —sobretot la ressonància magnètica funcional— va permetre observar en temps real com el cervell es reorganitza. Es va demostrar, per exemple, que els taxistes de Londres tenen un hipocamp més gran del normal, desenvolupat per la necessitat constant de memoritzar rutes. O que els músics professionals presenten un engruiximent en les àrees cerebrals relacionades amb la motricitat fina i l’oïda.

Aquests descobriments van canviar per sempre la nostra comprensió del cervell: no és un òrgan que es degrada passivament, sinó un que respon activament al que li exigim.

Com funciona la plasticitat cerebral?

La plasticitat cerebral no és un mecanisme únic, sinó un conjunt de processos que actuen a diferents nivells. Tres d’ells són especialment significatius.

Plasticitat sinàptica: enfortir connexions

Les neurones es comuniquen entre si a través de les sinapsis —els punts de contacte on es transmeten senyals elèctrics i químics—. La plasticitat sinàptica és la capacitat d’aquestes connexions d’enfortir-se o debilitar-se en funció de l’ús. És el principi que resumeix la famosa frase del neurobiòleg Donald Hebb: «les neurones que s’activen juntes, es connecten juntes».

Quan repeteixes una acció, estudies un tema o perfecciones una habilitat, les sinapsis implicades s’enforteixen. Els circuits es tornen més eficients, el senyal viatja més de pressa i l’esforç cognitiu disminueix. És el que passa quan passes de conduir amb esforç conscient a fer-ho automàticament. I és també la base biològica de la memòria i l’aprenentatge.

El contrari també és cert: les connexions neuronals que deixen d’utilitzar-se es debiliten i acaben eliminant-se. El cervell «poda» allò que no necessita. Per això l’estimulació constant és tan important.

Neurogènesi: es poden crear noves neurones?

Durant molt de temps es va creure que naixem amb totes les neurones que tindrem al llarg de la vida. La investigació ha matisat substancialment aquesta creença. Segons els estudis disponibles, la neurogènesi —la formació de noves neurones— es produeix com a mínim en dues regions del cervell adult: l’hipocamp (essencial per a la memòria) i el bulb olfactori.

La neurogènesi hipocampal és especialment significativa en el context de l’envelliment i les malalties neurodegeneratives. L’evidència indica que factors com l’exercici físic aeròbic, l’aprenentatge, un entorn enriquit i la reducció de l’estrès crònic poden afavorir la producció de noves neurones. A la inversa, el sedentarisme, l’aïllament social i uns nivells de cortisol crònicament elevats la suprimeixen.

El paper de la vascularització: nous vasos sanguinis al cervell

Un aspecte menys conegut però no menys important: perquè les neurones funcionin —tant les existents com les noves— necessiten un subministrament constant d’oxigen i nutrients. Aquest subministrament el proporcionen els vasos sanguinis. La formació de nous vasos al teixit cerebral —un procés anomenat neoangiogènesi— és un dels pilars de la plasticitat cerebral.

Quan la vascularització del cervell millora, el flux sanguini augmenta, el metabolisme de les neurones s’optimitza i la comunicació entre neurones es torna més eficient. És precisament aquest mecanisme el que aprofiten alguns dels mètodes de neuroestimulació més avançats, com veurem tot seguit.

Neuroplasticitat després dels 50: és possible?

Sí. Sense reserves. La neuroplasticitat no desapareix ni als 50, ni als 60, ni als 80 anys. El que canvia és la seva velocitat i intensitat.

Amb l’edat, els processos de plasticitat cerebral s’alenteixen de manera natural. La formació de noves sinapsis és més lenta, la neurogènesi disminueix i la vascularització del cervell tendeix a reduir-se. Això no vol dir que el cervell deixi de ser plàstic; vol dir que necessita més estimulació per activar els mateixos mecanismes que, als 20 anys, funcionaven gairebé automàticament.

Aquesta és la distinció clau: el potencial encara hi és, però cal buscar-lo activament.

El problema sorgeix quan aquesta alentiment natural es combina amb factors que l’accelaren: sedentarisme, aïllament, estrès crònic, mala alimentació, alteracions del son o malalties cardiovasculars. En aquests casos, la plasticitat del cervell disminueix fins a un punt en què comencen a aparèixer els símptomes del deteriorament cognitiu —oblits freqüents, dificultat per concentrar-se, desorientació—.

I aquí la neuroplasticitat es relaciona directament amb malalties com l’Alzheimer. En les fases inicials de la malaltia, el cervell encara conserva una capacitat considerable de compensació: redistribueix funcions, enforteix circuits alternatius i utilitza «dreceres» per mantenir el rendiment cognitiu. Però aquesta capacitat compensatòria té un límit. Per això la intervenció precoç és tan decisiva: com més aviat s’estimula la plasticitat residual, més temps es preserva la funcionalitat.

Factors que estimulen la neuroplasticitat

La neuroplasticitat no s’activa per si sola. Respon a estímuls concrets. Aquests són els que tenen un suport científic més sòlid.

L’exercici físic i el seu efecte sobre el cervell

L’exercici aeròbic —caminar a pas ràpid, nedar, anar en bicicleta— és probablement el potenciador més poderós i accessible de la neuroplasticitat que existeix. L’activitat física augmenta la producció de BDNF (Brain-Derived Neurotrophic Factor), una proteïna que actua com a «adob» per a les neurones: afavoreix la supervivència de les existents, estimula la neurogènesi i sustenta la formació de noves sinapsis.

Segons diversos estudis, només 30 minuts d’exercici moderat al dia poden tenir un efecte mesurable sobre l’estructura i el funcionament del cervell, especialment sobre l’hipocamp.

Aprenentatge continu i estimulació cognitiva

Aprendre un idioma, tocar un instrument musical, estudiar una matèria nova, resoldre problemes complexos… Qualsevol activitat que faci treballar el cervell fora de la seva zona de confort activa la plasticitat sinàptica. La rutina i la repetició mecànica no ajuden: el cervell necessita novetat i repte per reorganitzar-se.

L’estimulació cognitiva estructurada —exercicis de memòria, atenció i raonament dissenyats per especialistes— és especialment eficaç en persones grans amb risc de deteriorament o en les fases inicials de la demència.

Son reparador i alimentació

El son és el moment en què el cervell consolida allò que ha après durant el dia, elimina residus metabòlics i «reinicia» els circuits neuronals. Dormir malament no només afecta el rendiment cognitiu de l’endemà: a llarg termini, la privació crònica de son redueix la capacitat del cervell de formar noves connexions.

Pel que fa a l’alimentació, la dieta mediterrània —rica en àcids grassos omega-3, antioxidants, verdures, llegums i oli d’oliva— s’associa de manera consistent amb un menor risc de deteriorament cognitiu. No és màgia: és bioquímica. El cervell necessita nutrients concrets per produir neurotransmissors, mantenir les membranes de les neurones i combatre l’estrès oxidatiu.

Vincles socials i salut emocional

L’aïllament social és un dels factors de risc més poderosos per al deteriorament cognitiu. Conversar, debatre, negociar, empatitzar —totes les operacions mentals que implica la vida social mantenen actives xarxes neuronals àmplies i variades—. A la inversa, la solitud prolongada s’associa amb una reducció del volum cerebral i un augment del risc de demència.

La salut emocional també importa: l’estrès crònic sostingut crea un entorn neuroquímic hostil a la plasticitat. Tenir cura de la ment és, literalment, tenir cura del cervell.

Mètodes que activen la neuroplasticitat

Més enllà de l’estil de vida, la medicina ha desenvolupat eines que actuen directament sobre els mecanismes de la plasticitat cerebral.

Estimulació cerebral transcranial (TPS): com actua

L’estimulació per polsos transcranials (TPS) representa un dels avenços més significatius en neuroestimulació no invasiva. Mitjançant polsos acústics enfocats de baixa energia, el dispositiu estimula amb precisió regions cerebrals concretes, activant precisament els tres pilars de la neuroplasticitat que hem descrit:

• Neoangiogènesi: Afavoreix la formació de nous vasos sanguinis al teixit cerebral, millorant el flux sanguini i l’aportació d’oxigen i nutrients a les neurones.

• Millora de la comunicació neuronal: Segons les dades clíniques, l’estimulació optimitza la transmissió de senyals entre neurones, enfortint les connexions sinàptiques.

• Regulació neuroquímica: Les dades disponibles apunten a un augment dels nivells de serotonina i dopamina —neurotransmissors implicats en la motivació, l’atenció i les funcions cognitives—.

Els resultats són mesurables: segons els estudis realitzats amb el dispositiu NEUROLITH, els pacients mostren millores en atenció, orientació i memòria tres mesos després del tractament. El procediment és ambulatori (sis sessions de 30 minuts en dues setmanes), indolor i sense efectes secundaris negatius identificats.

A Clínica Revita a Barcelona utilitzem la teràpia TPS amb NEUROLITH com a eina de neuroestimulació per a pacients amb deteriorament cognitiu, malaltia d’Alzheimer en fases primerenques, seqüeles de traumatismes i commocions, i canvis degeneratius associats a l’edat. És un enfocament complementari que actua allà on no poden arribar els exercicis cognitius: directament sobre la biologia del cervell.

Neuroplasticitat i malalties neurodegeneratives

La neuroplasticitat no és només un concepte fascinant per als divulgadors científics. És una realitat clínica amb conseqüències directes per a milions de pacients amb malalties neurodegeneratives.

En el cas de la malaltia d’Alzheimer, la malaltia destrueix progressivament neurones i connexions sinàptiques, començant per l’hipocamp i estenent-se després a altres àrees. Però el cervell no es rendeix sense lluitar. En les fases inicials, la plasticitat cerebral permet compensar part del dany: altres neurones assumeixen les funcions de les perdudes, s’enforteixen vies alternatives, i el pacient pot mantenir durant un temps un nivell raonable de funcionament.

Aquest període de compensació és una finestra d’oportunitat per a la intervenció. Si durant aquesta fase s’estimula activament la neuroplasticitat —amb exercici, estimulació cognitiva, vida social i, quan està indicat, mètodes d’estimulació cerebral com la TPS—, es pot prolongar significativament l’etapa en què el pacient conserva autonomia i qualitat de vida.

En definitiva, la neuroplasticitat ens ensenya que el cervell no està condemnat a un declivi passiu. Té les eines per defensar-se. La nostra tasca —com a pacients, com a familiars, com a professionals de la salut— és donar-li els recursos perquè ho pugui fer.

Vols saber en quin estat es troba el teu cervell?

A Clínica Revita (Barcelona) realitzem avaluacions neurològiques completes per determinar el teu nivell cognitiu actual i dissenyar un pla d’estimulació individualitzat. Oferim accés a la teràpia TPS amb NEUROLITH —l’únic dispositiu d’estimulació cerebral d’aquest tipus amb marcatge CE a la UE—.

📞 Truca’ns al +34 624 00 6244 o visita’ns a Carrer de Santaló, 105, 08021 Barcelona.

Sol·licitar cita →